kumbaworld
D'un costat del carrer
Mishima
D'un costat del carrer
m'arriba el ressò llunyà
del clac-clac d'uns tacons
deu ser la que sense aturar-se
amb la mà es posa una cinta per
recollir-se els cabells
i en girar la cantonada
qui sap si per sempre desapareix.
El carrer queda buit un instant
i unes fulles al vent
prenen el relleu
de la meva atenció endormiscada
que no sap valorar
la gravetat del moment
i em sorprèn un escombriaire
que passa l'escombra just
per on ella havia marxat.
I sóc només jo
qui de tots els balcons
ha vist la Flora marxar.
Algú que no veig però que sento
ha pujat la persiana
del seu establiment
i una brisa gelada
em recorda que encara
vaig en calçotets.
No cal que us digui
que si algú em veu així
descobreix tot l'engany.
Torno cap a dins a la cuina
que amb una mica de sort
ja serà llest el cafè.
Em fico a la dutxa
cagant-me en tothom
i en la merda de vida que tinc
i en les coses que encara,
no sé per què, però crec
que hauria de fer.
I sóc només jo
qui de tots els balcons
ha vist la Flora marxar.
Em vesteixo en silenci
i a les fosques per tal d'evitar
que es desperti el nen,
vaig a veure'l com dorm
en què deu somiar
i si pogués ser com ell
Finalment el beso com si fos
aquest últim petó que mai
he de fer.
Agafo la bossa el mòvil
¿I el cony d'ulleres
on les vaig deixar?
Miro a la tele, a l'estudi,
a la cuina, al bany
i a l'habitació,
i quan per fi la desperto
li dic "Flora, perdona, que vaig a
la feina..." i li vaig un petó.
I sóc només jo
qui de tots els balcons
ha vist la Flora marxar.