kumbaworld
La ciutat de l'astoret
Roger Mas
Començava l’estiu i vaig caure en el regne de la Clemàtide Vidalba.
El vent ondulava el gra i reproduïa el so de la serp verda en arrossegar
el seu cos sobre el formigó. Guaiteu les meves arrels:

Lliga’m les mans,
eixuga’t la suor,
dóna-li un descans al dit acusador,
res no és com abans del transmutador.

L’astoret no ens ha vist
i està dret a la roca d’esquist,
si algun indiscret alça el pont llevadís
entrarem al poblet duent posats els esquís.

Guaita les meves arrels: són la meva presó.
Guaita la meva presó: són les meves arrels.

Guaita les meves arrels: són un parc d’atraccions.
Guaita aquest parc d’atraccions: són les meves arrels.
Ningú no n’ha obert el candau: no era tancat amb clau.
Guaita un espai infinit sense moure ni un dit.

Som en un migdia d’estiu
i no hi ha ocell fent piu–piu,
m’està tornant boig aquesta fortor de pi,
em tapen els ulls calces de setí.