kumbaworld
La bola de cristall
Manel
Mira, surt el sol a les ciutats
on haguéssim pogut viure i una llum
plena de pau va inundant totes les cuines.
Jo faig pinta de tranquil
i tu sembles tan tranquil·la.

I ens crido, treu-te la disfressa i revela qui ets.
No em crec que sigueu, la vida
que ens estem perdent.

Mira, tot ha anat segons el pla.
Quin exemple d’harmonia.
Això és creure en el que un vol,
invertir amb saviesa els dies.
Si prens nota crec que en surt
un bon llibre d’aforismes.

I ens crido observant-vos les mans, us he vist al buit.
No sou realment, la vida
que ens hem perdut.

Mira, panderetes, serpentines,
apa nena, quines mitges.
Hi som tots i... però fixa’t bé,
com et miro, com em mires.
Va assumim-ho, els dies bons,
gairebé som invencibles.

I ens crido, això és lamentable teatre amateur,
i no la vida que se’ns escapa
a cada moment.

Mira, com els nervis no han pogut,
les paraules que buscàvem, les diem
i no fan por, les diem amb la veu alta,
amor meu, sempre hi seré,
amor meu, com ho dubtaves?

I ens crido, ja sé de què aneu i he perdut l’interès.
Que la vida que ens hem perdut,
simplement no existeix.