Serà tan fàcil de partir
d´entre els llençols d´aquesta vida,
sempre és tan fàcil de partir,
creuar lleuger a l´altre riba,
suaument lliscar cap a la fi,
molt més enllà de l´ombra blava
i sens gest dir l´últim sí
al res ignot que espera encara.

Està tan lluny de mí partir
quan en la calma posseeixo
els màgics verds d´aquest país
que em diu qui sóc, i per què sento,
i enjogassar-me en el seu pit,
infant amant que encara envejo.
Està tan lluny de mí partir
que ni he pensat en el que deixo.

I no t´estic dient que me´n vaig,
ans al contrari, potser ara arribo:
pren fort la meva mà
i no la deixis quan m´allunyi...
no la deixis mai.
Sé tan a prop el meu partir
que et deixo llum a la finestra
per si així et creus que sóc aquí,
quan l´enyor venci
els teus vespres;
tossudament dir-te que sí,
que val la pena si segueixes.

Sé tan a prop el meu partir
que ni els acords no em posseeixen.
Mai no me n´he d´anar d´aquí
si en un racó del teu somriure
em fas un lloc petit per a mí
on no d´estorbi el teu viure.
Ho escoltes bé? Jo sóc així
i t´encomano el meu pervindre:
que no me n´he d´anar d´aquí
mentre m´alenis molt endintre.