(Lletra: Miquel Martí i Pol)

Vull somiar el demà
sense la nosa ni el pes
d´un vent caduc
que entela els ulls
i els lleva força i delit per lluitar.

Tot el que m´heu donat
és un espai de foscor
i el meu anhel
és clar i encès
com el desig que m´empeny a cantar.

No em vull negar
a cap demà
per una almoina
de llum del passat.

Crec en qui creu en mi
i en la promesa d´un temps
tan lluminós com els colors
que dibuixen l´arc que em tensa
tant el temps com l´esperança.

No vull cantar i fugir
sóc el que sóc, i la por
mai no em farà
recular un pas
perquè amb les mans em vaig fent el destí.

L´arbre de meu desig
creix allunyat dels horrors
i estimo tant
el seu fullam
que la seva ombra m´acull dia i nit.

Cap vell encís
no m´és precís
per fer que vibrin
els llavis i els dits.

Vull compartir el recer
dels anys que tinc davant meu
amb gent de pau
vora del mar
perquè em gronxi tots els somnis
i em mantingui sempre el cor viu.

Cap vent no estimaré
com el gran vent que m´empeny
ver l´horitzó
ple de claror
que jo mateix amb esforç traçaré.

Pobres atribolats
plens de desfici i d´"estrés"
on anireu quan arribeu
al trist enlloc que entre tots heu creat.

Canto i cantant
vaig caminant
que amb la cançó
sempre miro endavant.

Vull somiar
el meu demà
ple de la força
i el goig d´estimar.