Al carrer ja hi ha vida.
Són dos quarts, surt el sol.
Tan sols veig aquest vidre
entelat i tot moll.

Tinc el cap ple d´imatges:
de nit, junts, vora el foc,
de la teva mirada,
d´un silenci boirós.

Ni un cigarro que es crema
al cendrer a poc a poc
i una tarda rogenca
passejant ja tot sol.

Potser el temps d´un rellotge
que de nou s´ha aturat
em dirà si ja és hora
de tornar a començar.

Sé que tot dona voltes
però no més que el meu cap.
Que sóc jo qui s´enfonsa
i que tot ve i tot se´n va.

Si demà quan desperti ja no et tinc al costat,
m´hauré d´omplir de forces per seguir caminant.
Com puc fer per somriure, aixecar el cap i oblidar?
Són paraules d´un llibre que té punt i final.

Quants cops vam somiar,
sense entendre res,
en un demà i fins mai
que ja no canviés.

D´una rutina esclaus,
amb por d´un després
que sembla haver arribat
i ja no sé què fer.

Si demà quan desperti ja no et tinc al costat,
m´hauré d´omplir de forces per seguir caminant.
Com puc fer per somriure, aixecar el cap i oblidar?
són paraules d´un llibre que té punt i final.

No hi puc pensar
però tot ja em sembla cert.
Començo a veure-hi clar
però de nou s´enfosqueix.

Potser sigui veritat.
El carrer és ple de gent.
Miro el rellotge: és tard.
No em puc esperar més.

Si demà quan desperti ja no et tinc al costat,
m´hauré d´omplir de forces per seguir caminant.
Com puc fer per somriure, aixecar el cap i oblidar?
són paraules d´un llibre que té punt i final.