A Portugal tot són penes
i a França altre tant...
Ja ha començada la guerra
de França i de Portugal.
Demanen al comte Flor
els pobles en general...

—Per quants anys se’n va, comte?
Comte, per quants anys se’n va?
—Per set me’n vaig, Florinda,
per set o per no tornar.

—Si a los set anys no tornava,
Florinda, et podràs casar.
En passen set, passen vuit
i es comte no torna ja.

Un dia estant a la mesa
son pare d’ell li parlà:
—Per què no et cases, ma filla,
per què no te cases ja?

—No me puc casar, mon pare,
que el comte en el món està.
—Donau-me sa bendició
i jo l’aniré a cercar.

—Demana-la a Déu del cel
i no et desempararà.
Se vestí de pelegrina
i el món se’n va a trescar.

Quan sortia d’Itàlia
i entrava dins Portugal
se’n va encontrar un patge
amb un cavall ensellat:

—Me voldríeu dir, lo patge,
de qui és aquest cavall?
—Senyora, del comte Flor,
que demà se casarà.

—Aquest comte que me diu,
me vol dir on està?
M’ha costat venir-lo a veure
set anys de pelegrinar.

—Una llimosna em don,
comte,
que bé me la pot donar,
que som venguda de la Itàlia
i no tenc res per menjar.

—Si et venguda d’Itàlia
una nova em pots donar:
si la princesa Florinda
fadrina encara està.

—Sí, senyor, que ho és donzella
i a ell l’esperarà.
—Així la podria veure
i amb ella poder parlar.

—Vostè la coneixeria?
En què la coneixerà?
—En ses roses de les galtes
i un senyal que té en es braç.

—Ses roses a mi m’han fuites,
comte, de tant de plorar.
Ses roses a mi m’han fuites
i es senyal aquí està.

L’agafà per la mà blanca
i la se’n dugué a l’altar.

—Maria, et tancaràs monja
i aprendràs a resar;
que me’n vaig amb ma comtessa
que m’ha vengut a cercar.