Na Margalida somniava
a dalt la cambra més alta,
de dia el Sol la vetllava,
de nit la Lluna li canta.

De nit la Lluna li canta
amb veueta tremolada,
al cor li xiuxiuejava:
—On sou, flor enamorada?

—On sou, flor enamorada?
On sou, estel que al cel manca?
Despertau-vos, estimada,
obriu el cor a qui us canta.

—Obriu el cor a qui us canta,
que de vós tenc enyorança,
que sou la dama més bella
que enlloc pugui trobar-se.

La dama al balcó ja guaita
amb llençols que la tapaven.
La Lluna, rodona i clara,
es despenja per besar-la

Es despenja per besar-la
i el balcó torna de plata.
Per la galta de la dama
llàgrimes regalimaven.

Llàgrimes regalimaven;
ell s’estranya d’aquest plor:
—Què teniu, ai, dama bella?
—Ai, plor pel nostre amor.

—Ai, plor pel nostre amor,
Lluna meva i estimada,
però per molt que us estimi
vós sou Lluna i jo som dama.
L’un és Lluna i l’altra és dama,
però és tan gran el seu amor...
cada nit es despenjava
per cantar i conversar els dos.

Per cantar i conversar els dos,
fins que a l’alba neix el dia;
la Lluna es despedeix,
el Sol crema gelosia.

El Sol crema gelosia,
d’enveja no entra en raó.
—Margalida, heu de ser mia
tant si voleu com si no.

—Tant si voleu com si no;
no teniu altre remei...
—Sol, abans que estar amb vós
dins la cambra em tancaria.

El Sol s’enfadà molt:
—Jove, ja us podeu tancar,
que amb ningú més estareu
si amb mi no voleu estar.

Si amb mi no voleu estar,
tants niguls faré venir
que no sabreu distingir
quan és dia i quan és nit.

Quan és dia i quan és nit,
i set anys va estar tapat
que la dama emmalaltí
de no veure s’estimat.

De no veure s’estimat
na Margalida n’és morta,
i en haver-la enterrat
la Lluna plora a la tomba.

La Lluna plora a la tomba,
de plata tota llueix,
i amb una besada dolça
en estel la converteix.