Por de parlar
de dir alguna cosa
que no et pugui agradar,
de deixar anar una altra mentida
a la teva mida.

Por de callar
desant les paraules
a qualsevol calaix
per no deprimir-te
o fer-te badallar,
saber que rumies
amb aquella mirada
que no se que m´amaga.

Por de dormir
i que en despertar-me
tot hagi canviat sense recordar
que ens fa viure plegats
com si fossim estranys
de sentir la rutina
rosegant-nos per dintre.

Et veig,
el sol s´amaga entre els teus cabells,
em sents, aixeques la mirada
i en aquell precis instant
tot és tan placit i tan clar
que em venen ganes de cridar...

Res no m´espanta...
Res no m´espanta...
Res no m´espanta...
Res no m´espanta...
Res no m´espanta...
Res no m´espanta...
Res no m´espanta...

Por de la por,
de sentir aquest pànic
tan subtil i tan boig
de no ser capaç de somriure
quan dius que m´estimes.

T´estimo.