Jo faig cançons – Jofre Bardagí
Fart de no saber com començar,
De ser sempre concient que puc fer mal.
De creure’m que el que faig no val per a res.
Fart de ser com sóc.
Estic fart de donar sempre explicacións,
De taparme les ferides i curarles sempre sol,
De pensarme que molesta el que jo dic.
No vull mentir.
I fart de no saber cap on tirar,
De no tenir gens clar del que m’espera l’endemà,
De no saber si em queden masses ganes de lluitar.
Fart d’estar tan fart.
I vaig perdre l’esperança ja fa temps,
I no em queda una altre opció que conformarme amb el que sóc,
Que per molt que ho intenti seguiré sent jo mateix,
I quin remei…
Estic fart de que em retreguin que tinc sort,
Que he fet haquest camí gràcies a ser fill de qui sóc.
Molt fart dels prejudícis i l’ignorància de la gent.
No saben res…
Estic fart de no parar de fer-me gran,
De rebre bufetades constantment sense parar,
De no tenir ni ganes de plorar.
Fart de ser com sóc.
Fart d’imaginar que estic somiant.
De ja no tenir pare i no saber com despertar,
I d’inventar converses per tenir-lo al meu costat,
No vull acabar boig.
Fart de malpensar que ell ja no hi és,
Que vaig cometre errors que no em podré perdonar mai.
Que per molt que em disfressi seguiré sent jo mateix,
No i puc fer res..
Fart d’estar tancat en mi mateix.
A no tenir cullons per encarar la situacions,
En veure que el temps passa i jo segueixo estan perdut.
Jo puc buscar.
Fart de fer cançons parlant de morts,
Que jo no els he viscut ni crec que els pugui viure mai,
I d’inventarme històries per tapar les meves pors,
Vull cantar veritats.
Fart de no tenir ni a qui abraçar,
De sentir que al llit cada vegada i fa més fred,
De trobar princeses que ja tenen princep blau.
No vull acabar sol.
I juru que jo intento ferls-hi cas,
A la gent que m’estima i diu que intenti obrir-me més.
Potser no és la manera però no ser com ho puc fer.
Jo faig cançons.
Fart de prepotents ben pentinats,
Que et miren somrient creient-se tan el seu paper,
Que inclús sovint m’enganyen i em fan creure tan petit,
Però no són res.
Fart d’estar esperant aquell moment.
Que al veure que no arriba ia comença a fer-se tard.
I veure com els altres poc a poc el van troban,
Millor per ells.
Fart de no saber com acabar,
De tenir la sensació de que no importa el que he explicat,
I que la gent es pensi que això és una cançó més,
Per mi no ho és.
També de dir que tot i el que he explicat,
Nomès són pensaments i que no sempre em sento així,
Però formen part de mi jo necessito fer el que faig,
Jo fair cançons.
Fart d’estar pendent del què diràn,
Tenir tants complexes i amagar-me entre la gent.
De riure’m de la vida per sentir-me recolzat,
De ser feliç.
Estic fart, molt fart, tan fart
Fart de no saber com començar,
De ser sempre concient que puc fer mal.
De creure’m que el que faig no val per a res.
Fart de ser com sóc.
Estic fart de donar sempre explicacións,
De taparme les ferides i curarles sempre sol,
De pensarme que molesta el que jo dic.
No vull mentir.
I fart de no saber cap on tirar,
De no tenir gens clar del que m’espera l’endemà,
De no saber si em queden masses ganes de lluitar.
Fart d’estar tan fart.
I vaig perdre l’esperança ja fa temps,
I no em queda una altre opció que conformarme amb el que sóc,
Que per molt que ho intenti seguiré sent jo mateix,
I quin remei…
Estic fart de que em retreguin que tinc sort,
Que he fet haquest camí gràcies a ser fill de qui sóc.
Molt fart dels prejudícis i l’ignorància de la gent.
No saben res…
Estic fart de no parar de fer-me gran,
De rebre bufetades constantment sense parar,
De no tenir ni ganes de plorar.
Fart de ser com sóc.
Fart d’imaginar que estic somiant.
De ja no tenir pare i no saber com despertar,
I d’inventar converses per tenir-lo al meu costat,
No vull acabar boig.
Fart de malpensar que ell ja no hi és,
Que vaig cometre errors que no em podré perdonar mai.
Que per molt que em disfressi seguiré sent jo mateix,
No i puc fer res..
Fart d’estar tancat en mi mateix.
A no tenir cullons per encarar la situacions,
En veure que el temps passa i jo segueixo estan perdut.
Jo puc buscar.
Fart de fer cançons parlant de morts,
Que jo no els he viscut ni crec que els pugui viure mai,
I d’inventarme històries per tapar les meves pors,
Vull cantar veritats.
Fart de no tenir ni a qui abraçar,
De sentir que al llit cada vegada i fa més fred,
De trobar princeses que ja tenen princep blau.
No vull acabar sol.
I juru que jo intento ferls-hi cas,
A la gent que m’estima i diu que intenti obrir-me més.
Potser no és la manera però no ser com ho puc fer.
Jo faig cançons.
Fart de prepotents ben pentinats,
Que et miren somrient creient-se tan el seu paper,
Que inclús sovint m’enganyen i em fan creure tan petit,
Però no són res.
Fart d’estar esperant aquell moment.
Que al veure que no arriba ia comença a fer-se tard.
I veure com els altres poc a poc el van troban,
Millor per ells.
Fart de no saber com acabar,
De tenir la sensació de que no importa el que he explicat,
I que la gent es pensi que això és una cançó més,
Per mi no ho és.
També de dir que tot i el que he explicat,
Nomès són pensaments i que no sempre em sento així,
Però formen part de mi jo necessito fer el que faig,
Jo fair cançons.
Fart d’estar pendent del què diràn,
Tenir tants complexes i amagar-me entre la gent.
De riure’m de la vida per sentir-me recolzat,
De ser feliç.
Estic fart, molt fart, tan fart