Deu del vespre, tot avui nevant
les finestres són vidres gelats, sento el riure
d´alguns nens jugant
a la plaça on la neu no es fang.
No es miren a la gent, estan somiant en un món ple d´amor.
Porta trenes, i els cabells mullats, el cos tendre nomes té 12 anys.
Juga a nines amb els del veinat, a la plaça on hi ha llums de gas.
No es miren a la gent, estan somiant, en un món ple de llum.
Peró creixeran i amb el temps al llarg seran juguets a oblidar,
seran pocs anys pot ser molt pocs anys i canviaran a pitjor.
No seran tant nens seran, més humans, els seus somnis blancs moriran.
Tindran gust d´amor, sera un gust present, va cap al món i l´infern.
Veuran de les pors i dels plaers sabran que es plorar, morir d´amor,
sabran de pasions de traicions mortals,
sabran que es dolor i cridar, estar amb tu, morir a mans d´un germa,
aquella buidor dins del cor.
Compactar vells amics i esborrar del tot,
somnis que avui no son res.
Vells records, el primer que s´enfonsa,
sentiments de paper full a full.