Una vegada hi havia una noia a un poblet.
Dins una presó quatribarrada sense mandra ni fred.

Buscant la llibertat ningú li revelava
Ben al contrari, només rebia ganyotes i rialles

Un dia va créixer ales i va volar alt i lluny
Va observar que els humans eren perduts en presons
En estat mentals que duen a la hipocresia

Quan tornà a casa l’esperàvem unes tisorasses
Per tallar-li de tot la llibertat i la salut mental

La noia espantada va córrer, córrer i córrer
I va volar tant alt tant que arribar a la lluna
Que més que vestida de dol era una falla d’àngels

I van entendre llavors que els humans són àngels
sense imaginació
I tant amor familiar espanta i crea temor

A la lluna no han de patir per la seva identitat
A més a més poden cridar la seva reivindicació
“Menys llibertat i menys caritat”